domingo, noviembre 29, 2009

COSES DEL NOSTRE POBLE

LA AMPLIACIÓ DE LA PLAÇA

El mes passat parlarem de l'església que degué ser però que no serà mai. Avui parlarem de la plaça que pogué ser... i que tampoc serà.

El centre del nostre poble no es una plaça sinó dues (Plaça del Pais Valencià i Plaça de l'Església). Aquest despropòsit urbanístic es un dels llastos fundacionals de la nostra població que va nàixer com un grup de masies auxiliars a l'heretat carmelitana i va tindre un primer desenvolupament a l'ombra d'un marquesat amb aires de grandesa.

Al segle XIX, malgrat els llauradors treballaven la terra per “emfiteusi” (lloguer dels terrenys) i teòricament l'estat modern ja havia arribat a L'Eliana, les formes medievals romanien. Amb consonància amb aquest panorama es va construir l'església amb l'esforç de tots… però adossada al Palau com si d'un apèndix d'aquest fora. Fins i tot, el marqués accedia al cor directament des del palau a través d'un pas elevat sense haver de barrejar-se amb “la plebe”.

La plaça originària del poble seria, doncs, la Plaça de l'Esglesia. Promte es quedaria xicoteta i s'ampliaria de forma poc ortodoxa. El resultat es el que patim avui. Un espai irregular que es el que sembla: que ni tenim una església sencera ni una plaça sencera.

L'autèntica solució urbanística a aquest desbarat la va proposar en 1964 Don Ricardo sent alcalde Enrique Daries: l'enderroc de l'església (espoliada, ferida pel raig, amb goteres i en estat ruïnós) i la construcció d'una nova als solars que ocupen actualment Bancaixa i adjacents. D'un colp s'unirien els dos espais en un sol que se li poguera anomenar plaça i que permetria lo que avui es la quadratura del cercle: fer-la peonal parcialment perquè fora compatible amb el trànsit, places d'aparcament en superficie , possibilitat d'un aparcament subterrani i lloc per a festes i actes representatius.

A l'alcalde, impulsor de L'Eliana a la modernitat, li va encantar la idea però,…els problemes no tardaren en aparéixer: Calia expropiar els terrenys i, a més a més, la Diputació (“manà” per al poble per aquells temps) sols volia parlar de lo que avui coneguem com “inversión productiva” i no finançava temples en municipis consolidats. L'Arquebisbat tampoc finançava temples i menys si el retor era progressista com era el nostre cas. Calia rascar-se la butxaca per part dels ciutadans i havien altres prioritats: les escoles, el poliesportiu, parcs, la piscina, clavegueram, allumenat públic, etc.

El pas d'aldea a municipi deixà assignatures pendents i aquesta va ser una d'elles. Com l'anterior retor era (i és) un cabut no es va donar per vençut i mes de 10 anys després va tornar a proposar el trasllat del temple. Aquesta vegada al solar ocupat actualment per la Casa de la Música. La idea era encara mes revolucionaria dons suposava desplaçar el centre al límit entre poble i urbanitzacions, lo qual es més acorde a la nostra mentalitat actual. Sabut es que la proposta no va tindre suport. Cap equip de govern no va entendre que la raó de la proposta no era aconseguir un temple nou sinó una intervenció de gran calat que articulara el nostre invertebrat traçat urbanístic. Tot va quedar en res.

El plànol que apareix en aquest article es una reconstrucció de la idea original de 1964 en base al testimoni de Don Ricardo. Es, en definitiva, lo que pogué ser… però no serà mai

Josep Lluis Coll (Membre del C.E.L.)

No hay comentarios: