Amistat, Unió, Amor i Fecunditat

Ilm. Sr.:

Com a proposant del nom per al Parc/Plaça del Campés, el qual ha estat aprovat al Ple Municipal del dia 13 de Juliol de 2.006, i seguint amb el compromís assumit davant la família del Sr. Lluis Escrivà “El Mestrillo”, vull demanar a eixe Ajuntament, vullga acceptar l’oferiment que els seus descendents fan al municipi, per tal de trasplantar el Magraner de més de 100 anys que a la seua casa tenia el Sr. Lluis, i portar-lo als jardins de l’esmentat Parc, en senyal del sentiments que aquest arbre comporta i que a continuació transcrivisc per general coneixement.

El Magraner (Púnica Granatum). Originari d’Àsia. Des de Pèrsia i l’Afganistà fins l’Himalaia, és un dels arbres fruiters més antics, donat que ja a les tombes egípcies de 2.500 anys a.C., ens apareixen les restes.

En al-Andalus es va aclimatar al s. VIII una varietat (RUMMÄN), portada a Còrdova des de Síria pels ambaixadors de l’emir omeia Abd al-Rahmän I, essent un present d’una germana de l’emir que vivia a Síria. Una preciosa història ens diu:

"Dins el seu enorme terreny enjardinat, a l’almunia al-Rusafa de Cordova, comptava amb un superb magraner enviat des de Síria per la germana d’Abd al-Rahman.

El cortesà Safar plantà la seua llavor en un jardí experimental prop de Màlaga. Quan va créixer i produí fruit, els envià a Abd al-Rahman. L’Emir admirà el descobriment... Aquella espècie de magraner s’escampà i la gent va plantar horts sencers..."

Per la seua longevitat, s’usa freqüentment com a element ornamental.

El poeta granadí García Lorca amb la seua proverbial sensibilitat li va dedicar els versos següents:

"La granada es corazón
que late sobre el sembrado.
Un corazón desdeñoso
donde no pican los pájaros.
Un corazón que por fuera
es duro como el
humano,
pero da al que lo traspasa
olor y sangre de mayo"

L’arbre, però molt més el seu fruit, la Magrana, han estat sempre símbol de l’Amor i la Fecunditat. Però també d’Amistat i Unió, per la disposició dels seus grans, estreta i harmoniosament units fins el punt que si els separes, a la força, sembla que el fruit plore.

Eixos són els símbols que vull remarcar, Amistat, Unió, Amor i Fecunditat. Què més voldríem per la nostra societat i quina cosa més preciosa podria ésser símbol del que al Parc del Sr. Lluis Escriba “El Mestrillo”, voldríem promoure i projectar a tota la Societat.

És per aquesta raó que voldria assolir la deguda valoració del meu escrit per part d’eixe Ajuntament, acceptant la proposta i portant-la a terme.

L’Eliana, 14 de Juliol de 2.006

Víctor Iñúrria (Arquitecte)

Ilm. Alcalde President de l’Ajuntament de L’Eliana (València)

“Quin goig és i quina joia” Ser de L’Eliana veïnat

Quin goig és i quina joia
regirar dins la memòria
cercant els records plaents

Sensacions de temps passats,
d’aquells carrers primitius
amb cases i gent de camp,
que en llostrejar un nou dia
s’obrien amb gran remor
de carros i d’animals,
de veus i crits empressats
per tal d’eixir enjovats
cap a la terra pregona

Eixa terra ben amada
Mare i Madrastra a un temps
que amb la ceba i el raïm,
la garrofa i l’olivera
ens donava l’aliment
i el segur de subsistència
junt al neguit pel futur
incert i sense clemència.

Aquelles cases i carros
aquelles salutacions
aquells “Bon dia tingueu”
o “Si et cal ajuda ho dius”
foren el nostre aliment
en època de penúries
farcida de sentiments.

Érem pocs i ens coneixíem,
després vingueren molts més
que per no saber, no sabien
ni qui érem ni perquè,
formàvem una família
amb història, llengua, delers.

Potser la culpa fou nostra
per no fer-s’ho saber
obrint-los el cor, la casa,
el corral i el paller,
i així que es sentiren arbres
arrelats junt als demés.

Però pensant en present,
sense oblidar eixe ahir,
em deixe la porta oberta
perquè s’acoblen amb mi
en un camí de futur
que tot al davant tenim.

I així quan els nostres nets,
dels de sempre i dels novells,
siguen grans i se’n recorden
del treball i guanys d’avui,
podran dir amb complaença

“Quin goig és i quina joia”
viure arrelat a aquest poble
com un arbre que s’enlaira
cap a un cel lluent i clar,
adobat amb democràcia
respecte mutu i anhels,
amb tots ben conjuminats
per tal de fer d’este indret
referència d’amistat
de convivència i trellat

Cridant amb veu clara i forta
“Quin goig és i quina joia”
Ser de L’Eliana veïnat.

Víctor Iñúrria Montero

Dos poemes

Estimats amics:

Ara farà uns sis anys vaig fer un viatge a Portugal i, en pujar al Castell de la ciutat, vaig veure una olivera amb una poesia al seu costat, que em va colpir pel seu sentiment.

Durant tot aquest temps he tractat d’aconseguir-la i no m’ha estat possible fins que, el dijous de la setmana passada, em vaig decidir a escriure, en el meu pobre portuguès a l’alcalde de Lisboa demanant-li ajut.

No tan sols em va respondre sinó que em va donar l’adreça electrònica d’un departament, el qual en dirigir-me fent-li la mateixa comanda, ràpidament m’ha enviat el susdit poema.

És molt bonic i el que he fet ha estat respondre-li donant-los les gràcies al temps que enviant-los un altre poema de l’època andalusí valenciana, escrit en valencià i traduït per mi al portuguès.

Trobe que podrà agradar-vos perquè no és gens fàcil donar-se aquesta situació, i si fóra cas i ho considereu esciaent, es podrien incloure-hi a la nostra web com una activitat més.

VÍCTOR IÑÚRRIA

“ O Viadante “
Tu que passas e ergues para mim o teu braço,
Antes que me faças mal, olha-me bem.
Eu sou o calor do teu lar nas noites frias de inverno
Eu sou a sombra amiga que tu encontras
Quando caminhas sob o sol de Agosto.
E os meus frutos são a frescura apetitosa
Que te sacia a sede nos caminhos.
Eu sou uma trave amiga da tua casa, a tábua da tua mesa,
A cama em que tu descansas e o lenho do teu barco.
Eu sou o cabo da tua enxada,a porta da tua morada,
A madeira do teu berço e do teu próprio caixão.
Eo sou o pão da Bondade e a flôr da Beleza
Tu que passas, olha-me bem...não me faças mal.

“ EL VIANANT “
Tu que passes i dreces cap a mi el teu braç,
Abans que em faces mal, oïx-me bé.
Jo sóc la calor de la teua llar en les nits fredes d'hivern
Jo sóc l'ombra amiga que tu trobes
Quan camines davall el sol d'agost.
I els meus fruits són la frescor apetitosa
Que et Sacia la set en els camins.
Jo sóc una biga amiga de ta casa, el tauler de la teua taula,
El llit en què tu descanses i el tronc de la teua barca.
Jo sóc el mànec de la teua aixada,la porta de la teua llar,
La fusta del teu bressol i del teu propi taüt.
Jo sóc el pa de la Bondat i la flor de la Bellesa
Tu que passes, mira'm ...no em faces mal.

-------------------------------------------------

I ara el que jo els he enviat:

LA jove negra.(versió valenciana)

Nua va mostrar-se la jove negra
i aparegué la nit, tota ella fosca.
En sonriure, però, l’alba vaig veure.
El seu cos va apagar la meua flama.
Més tard, al comiat, la blanca roba
brodada de volants arrossegava,
com fuig la nt, deixant rere l’aurora.

En àrab porta com a títol "Fatâtum sawdà"


A jovem negra. (Traducció que n’he fet al portuguès)
Nua se mostrou a jovem negra
e apareceu a noite, toda ela escura.
Mas com o seu sorriso, vi o alva.
Seu corpo apagou meua chama.
Mais tarde, com o seu adeus, a roupa branca
bordada de volantes arrastava,
como foge a noite, deixando detrás a aurora.

Em árabe chama-se "Fatâtum sawdà"