Quin goig és i quina joia
regirar dins la memòria
cercant els records plaents
Sensacions de temps passats,
d’aquells carrers primitius
amb cases i gent de camp,
que en llostrejar un nou dia
s’obrien amb gran remor
de carros i d’animals,
de veus i crits empressats
per tal d’eixir enjovats
cap a la terra pregona
Eixa terra ben amada
Mare i Madrastra a un temps
que amb la ceba i el raïm,
la garrofa i l’olivera
ens donava l’aliment
i el segur de subsistència
junt al neguit pel futur
incert i sense clemència.
Aquelles cases i carros
aquelles salutacions
aquells “Bon dia tingueu”
o “Si et cal ajuda ho dius”
foren el nostre aliment
en època de penúries
farcida de sentiments.
Érem pocs i ens coneixíem,
després vingueren molts més
que per no saber, no sabien
ni qui érem ni perquè,
formàvem una família
amb història, llengua, delers.
Potser la culpa fou nostra
per no fer-s’ho saber
obrint-los el cor, la casa,
el corral i el paller,
i així que es sentiren arbres
arrelats junt als demés.
Però pensant en present,
sense oblidar eixe ahir,
em deixe la porta oberta
perquè s’acoblen amb mi
en un camí de futur
que tot al davant tenim.
I així quan els nostres nets,
dels de sempre i dels novells,
siguen grans i se’n recorden
del treball i guanys d’avui,
podran dir amb complaença
“Quin goig és i quina joia”
viure arrelat a aquest poble
com un arbre que s’enlaira
cap a un cel lluent i clar,
adobat amb democràcia
respecte mutu i anhels,
amb tots ben conjuminats
per tal de fer d’este indret
referència d’amistat
de convivència i trellat
Cridant amb veu clara i forta
“Quin goig és i quina joia”
Ser de L’Eliana veïnat.
Víctor Iñúrria Montero
